10.2. Societat i vida (II)

• La situació de les classes mitjanes i baixes

L’evolució econòmica dels països industrialitzats portà a terme l’aparició d’una nova classe social: la classe mitjana; aquesta estava formada per artesans, petits comerciants, propietaris de terres i càrrecs intermedis de l’administració que tenien i havien tingut accés a una educació superior a la de les classes més baixes. Aquests estalviaven per fer-se amb un patrimoni i invertir el l’educació dels seus fills per a que aquests ascendissin socialment.

Gravat que mostra luna mina del s.XIX

La industrialització comportà l’aparició de la classe obrera, que treballaven a les fàbriques a canvi d’un sou, les condicions laborals de l’època eren realment lamentables: llargues jornades laborals de més de 12 hores, salaris baixos, treballaven en ambients insalubres on també hi treballaven dones i nens, els salaris dels quals era molt inferior al dels obrers masculins. Aquest sector vivia al dia i els diners que entraven a casa no els permetien estudiar i la majoria de les famílies no es podien permetre escolaritzar als seus fills.

El tercer grup el formen els camperols que, tot i l’èxode rural de principis del segle XIX encara la major part de la població europea seguia vivint al camp i, depenent de la zona, tenien més o menys recursos econòmics. Al llarg del segle XIX la població rural va anar descendint ja que molts marxaven a les ciutats intentant aconseguir un futur millor.

• Els orígens dels moviments obrers

Tot i ser un cartell del s. XX
expressa la lluita dels sindicalistes

Un moviment obrer està format per totes aquelles iniciatives que tenen com a objectiu principal millorar les condicions laborals dels obrers.

S’originà com a mètode de protesta contra els abusos i les males condicions laborals de les fàbriques i els acomiadaments que generava l’ús de maquinària industrial i iniciaren una campanya de destrucció de màquines (ludisme).

Els obrers tenien prohibit formar associacions però el 1824 es creà a Gran Bretanya el dret d’associació dels obrers i pogueren començar a crear sindicats per a defensar els seus interessos; els principals mètodes de pressió foren les vagues, on demanaven augments salarials, reducció de la jornada laboral,supressió del treball infantil, la millora de les condicions sanitàries i el sufragi universal, que en aquells moments era censatari.

Les organitzacions obreres foren reprimides per la policia, el govern i els propietaris de les fàbriques que acomiadaven els treballadors o els sancionaven.

10. Societat i vida (I)

-ORGANITZACIÓ DE LES CLASSES SOCIALS

La industrialització va provocar una sèrie de canvis en la societat respecte a la seva organització en el territori l’èxode rural i l’augment progressiu dels nuclis urbans va donar lloc a una societat urbana. Hi havia dos grups socials que la conformaven: la burgesia i el proletariat.

La burgesia estava composta per l’aristocràcia tradicional posseïdora de terres i la nova aristocràcia on hi havia rendistes, empresaris, banquers i constructors. Aquest grup social dominava els sectors polítics i financers. Mentre que el proletariat era el grup social que representava a les classes populars aquells treballadors industrials o agrícoles que amb prou feines vivien gracies a la seva força de treball.

Les diferències d’aquest dos grups socials eren presents fins i tot en l’organització de les ciutats ja que aquesta  presentava una forta segregació per  barris segons a quina  classe social formessis part. Per una banda, els barris residencials on es concentrava la burgesia (posseïdora dels mitjans de producció) que normalment, es trobaven fora de la contaminació de les fàbriques, i vivien en amples avingudes on es disposava de serveis públics com enllumenat i clavegueram i per una altra banda, els barris obrers on es concentraven els treballadors de les fàbriques  que no tenien una organització planificada i s’anava adaptant a les necessitats i el creixement continu. Dels barris obrers podem destacar que  els carrers no estaven pavimentats,que no es disposava d’enllumenat ni de  clavegueram fet que comportava pitjors condicions higièniques fent que les condicions de vida  fossin insalubres i per tant, era més fàcil la propagació de malalties.

Il·lustració de Londres al 1842

Il·lustració d'una ciutat industrial

-L’AUGE DE LA BURGESIA

Dins de les classes privilegiades l’aristocràcia tradicional lligada a la possessió de terres  va quedar en un segon lloc respecte a la nova burgesia nascuda del món industrial . Per tant la gran elit social estava formada per  empresaris, els banquers i els grans terratinents  els quals difonien les seves idees i els seus valors a la resta de la societat.

Entre els seus ideals hi havia la exaltació de la propietat privada, la feina, l’estalvi i l’esperit individual.  De tota la societat eren els únics que accedien a la educació secundària i a la universitat vertebrant les elits polítiques, científiques i culturals.

El paper de la família era essencial per a la transmissió i consolidació dels valors; l’habitatge familiar era símbol d’estatus social i mostra de riquesa. Fet del nivell d’ostentació del món burgés es feia visible amb el fet de disposar de servei domèstic, portar vestits elegants i també amb la costum de tenir institutrius i tutors per educar als fills en activitats concretes com esgrima o equitació entre d’altres activitats.

9. Creixement econòmic

En els cent anys que van des del 1750 fins el 1850 les constants innovacions conduïren a un creixement progressiu de la renda per càpita.

El creixement econòmic és l’augment de la producció de béns i serveis per nombre

d’habitants al llarg del temps. Un país creix econòmicament si cada any augmenta la seva Renda Nacional, aquesta es calcula amb la suma de la producció al llarg de l’any; per saber si augmenta la Renda per càpita cal  dividir la Renda Nacional entre el nombre d’habitants.

El procés començà quan al segle XVIII les produccions a nivell nacional havien augmentat de la mateixa manera que ho feia la població. Si bé es cert que durant les primeres dècades de la revolució Industrial el nivell de vida de la població no millorà gaire, ja que els beneficis foren absorbits per els capitalistes britànics; la major part de la riquesa passà a les mans d’una minoria poblacional però si comparem el nivell de vida de la classe obrera durant la Revolució Industrial veurem que és força superior al de les societats preindustrials. Aquestes millores no són únicament fruit de l’augment de la productivitat sinó també de les protestes dels treballadors.

Evolució econòmica de diversos països europeus comparats amb Gran Bretanya.

8. Lliurecanvisme

A finals del segle XVIII l’escola clàssica composta per un conjunt d’intel·lectuals britànics amb figures com: Adam Smith, David Ricardo, Thomas Rober Malthus i John Stuart Mill van elaborar un nova concepció econòmica el liberalisme.

-       ADAM SMITH

Il·lustració d'Adam Smith 

Defensava la supremacia de l’individu davant dels estaments i considerava que la recerca de d’interès propi havia de ser el motor del desenvolupament econòmic. Per tan, cada bé ha de ser produït depenent de la demanda de cada individu. El mercat adquireix un doble joc entre la oferta i la demanda  que el vertebra.

 El paper de  l’Estat en l’economia ha de ser reduït; si més no ha d'eliminar els monopolis i  les idees proteccionistes per tal que es faciliti el creixement econòmic. No obstant, no es mostra contrari a que l’Estat intervingui en l’àmbit públic com: l’educació,la justícia o l’exèrcit.

Il·lustració crítica amb el capitalisme

La concepció de que tot allò produït al camp i a les fabriques era considerat propietat privada va impulsar el capitalisme. Un sistema econòmic que té com objectiu principal obtenir el màxim benefici individual. Els propietaris amb adquisicions econòmiques intenten maximitzar els beneficis mentre que els assalariats lluitaran per aconseguir uns salaris més alts creant així una confrontació d’interessos entre empresaris i treballadors.

El nou sistema industrial defensarà una postura coneguda com lliurecanvisme en la qual l’Estat no intervingués en el comerç internacional i doncs facilitar els intercanvis comercials entre diferents estats mitjançant la competitivitat de les empreses qui regularien el mercat.

Com a idea tradicional i oposada al lliurecanvisme hi havia el proteccionisme que consistia en defensar i fomentar el creixement de les indústries pròpies de cada estat. El mecanisme  més habituals era la imposició d’aranzels als productes d’origen estranger; per així encarir-los  i que a curt termini la seva importació no fos rendible.

7. El paper dels bancs en la Revolució Industrial

Quan s’inicià la Revolució Industrial el Banc d’Anglaterra ja portava més de mig segle funcionant ja que va ser fundat el 1694, durant la guerra contra la França del rei Lluís XIV. El seu objectiu era proporcionar capital al Govern; després de la guerra començà a recaptar inversions de capital estranger i a concedir préstecs.

Els bancs es convertiren en el motor clau de l’economia, la concessió de crèdits a les empreses i les accions com a intermediaris entre particulars i empreses els feren guanyar la confiança entre la població. Poc a poc la població començà a guardar els seus estalvis als bancs on s’invertia a la indústria i els negocis petits.

Al principi de la Revolució Industrial la majoria de les empreses eren propietat d’un individu o d’una família en concret però conforme avançava l’industrialització els propietaris van començar a tenir dificultats per comprar maquinària més moderna i contractar nous empleats.

Per resoldre aquests infortunis es crearen les societats anònimes, en aquestes societats el capital que és necessari per l’empresa es divideix en accions. Aquestes accions son comprades a la borsa per els futurs socis de l’empresa. Si la venda d’accions resulta beneficiosa per a l’empresa el valor de es accions augmenta i aquestes es revenen a la borsa, proporcionant continus beneficis.

El Banc d'Anglaterra va tenir un paper rellevant en el devenir de la Revolució Industrial.

6. Importància del treball

Des de mitjans del segle XVIII i en ple segle XIX  Gran Bretanya estava capacitada d’un comerç intern i també d’un fort comerç colonial. D’aquest últims territoris, aconseguia les matèries primeres mitjançant unes polítiques d’explotació dels recursos i una vegada arribaven a territori britànic era doncs es duia a terme l’elaboració i la producció del producte final que finalment es comercialitzava en la metròpolis.

Els efectes van ser contundents pel que fa al model econòmic; fins mitjans del segle XVIII s’havien conservat a les zones més urbanitzades els sistemes gremials que s’especialitzaven en l’ elaboració artesanal de productes concrets i per tant, establiment un monopoli que impedia la competència en els mercats. Com a reacció d’aquest sistema rígid va aparèixer  des dels àmbits rurals un moviment artesanal  que es coneix com Domestic system o Putting out. Consistia en el següent: un particular normalment amb un cert nivell adquisitiu proporcionava les matèries primeres als camperols, aquests elaboraven els productes en la seva llar i una vegada acabat rebien un salari. Normalment, aquest tipus d’activitats comercials es feien a nivell local fent la competència als gremis.

Il·lustració del domestic system 

 A partir dels canvis de producció i de l’ús de les màquines es va consolidar un nou sistema productiu que es coneixeria com Factory system, és a dir, el sistema fabril basat en la concentració de mà d’obra  en edificis tancats dedicats a la producció, les fàbriques. El impuls d’aquesta nova concepció del sistema productiu va desencadenar en una reducció del consum dels productes artesanals (de la producció individualitzada a la producció en sèrie).

En poc temps la producció artesanal va caure en un declivi, tot i la seva permanència per a l’elaboració de productes de luxe. Si més no l’aplicació de les màquines en els sectors agrícoles van facilitar la feina als camperols però al mateix temps va reduir els llocs de treball ja que l’home no podia rivalitzar amb la rapidesa i l’eficàcia de les maquines. El descontentament dels sectors populars van desencadenar un moviment contrari a les maquines conegut com ludisme. La situació de misèria  va arribar a tal punt que va conduir a un fenomen, l’èxode rural  que es basa en l’emigració forçosa dels camperols cap als nuclis urbans amb l’esperit de trobar feina a les fàbriques i millorar les seves condicions de vida.  

Cap a  1820 i 1840 el sistema fabril que havia estat un èxit a Gran Bretanya es va estendre amb força a França, Alemanya i Bèlgica mentre que a la resta de estats europeus només es localitzava en regions concretes. Com va ser el cas de Catalunya i el desenvolupament d’un important nucli d’ indústria tèxtil. 

Il·lustració del factory system 

5. Indústria del cotó i de la siderúrgia

Filadora spinning jenny.

La indústria del cotó va ser la que va rebre més ràpidament les millores tecnològiques, el cotó arribava a Gran Bretanya des de les colònies a preus baixos i les filadores en feien els teixits.

A partir del 1800 hi havia a Gran Bretanya més de 350000 persones treballant al sector tèxtil del cotó; les fàbriques comptaven  amb filadores i telers mecànics. Els teixits britànics foren importats per tot el món.

La indústria siderúrgica es desenvolupà ràpidament al llarg del segle XIX, la substitució del carbó vegetal pel mineral impulsà la creació dels alts forns als quals es preparaven gran quantitat de ferro refinat. Entre el 1720 i el 1850, la producció de ferro es multiplicà per cent. La demanda era força elevada ja que el metall s’utilitzava per a fabricar la maquinària pesada i la xarxa del ferrocarril, ja aleshores en construcció.

Gran part del treball a les mines
era realitzat per mà d'obra infantil.